En la fotografia: el hotel Vela construido en unos terrenos robados al mar.

A la Barceloneta, la església de
san  Miguel del port, els veins estem acostumats a veure-la, des-de  que el barri nes barri, de fet, va fer va ser el primer edifici que es va construir -avui fa 255 anys. Potser aquesta és la raó per la cual molts daquests veins no ens hem adonat de que a l’edifici en qüestió li manca  un membre, que és precisament el que determina la seva activitat. Algú pot creure que en un estat laic com el nostre –on moltes escoles s’han vist obligades a treure els símbols religiosos– les esglésies han patit la mateixa sort, res més lluny de la realitat. La Gran Creu de granit que adornaba el temple, –sense cap intervenció humana o infernal–, queia de la part superior, al pis de l’entrada cinc minuts despres que els pocs fidels que assisteixen a missa l’haguesin abandonat. L’església de san Miquel ha format part activa en la vida del nostre barri. Sobrevisqué la guerra civil i va recolsar els moviments sindicals durant la dictadura, donant refugi als manifestants durant els moviments obrers de la época. Molts veins –com es el meu cas–, hem estat batejas, i ens hem casat en aquesta església, també els meus havis i els meus pares; als cuals a més a mes del cassament també sels va oficiar al cap de molts anys, la ceremonia de l’enterrament com a centenars de residents del nostre barri.   Es per aquest motiu que pensó que hauriem de fer una reflexió sobre la necesidad de presionar a la administración, al bisbat, o al departament de patrimoni urbà per que porti a terme la restitució de aquest elements que manquen a la façana de aquest edifici que forma part del nostre patrimoni cultural, i que posa de manifest  una vegada mes la desidia,  l’abandonament i el menyspreu que patim  a la Barceloneta per part de la administración. Vull fer émfasi en el fet que l’esglessia en qüestió s’anomena sant Miquel del port; ho dic per si aquesta entitat tan vinculada al nostre barri pogués amb un acte  de bona voluntat financiar l’obra. Estic segur que tant mossen Oriol com mossen Pau –l’actual rector i l’antic, els estarien molt agraits, igualment tots els veins del nostre barri que encara que sembla que hem aparcat la fé, mai no hem deijat de pregar en la intimitat,   –motius no ens manquen–. N’estic segur que una entitat com el port de Barcelona que en aquests moments fa una inversión millionaria per portar baixells de luxe a la Barceloneta no li donará l’esquena a una església que porta el seu nom.   

Obra social Santa Lluisa de Marillach

Tots a la Barceloneta sabem que hi ha al nostre barri una fundació que desenvolupa una tasca social amb les classes més desfavorides. Malalts, convalescents sense família ni recursos, pobres, afectats per la sida, homes i dones amb problemes d’alcoholisme i drogoaddicció,  persones totes elles amb gran risc d’exclusió social. Tot i això la majoria vivim d’esquena a l’esforç que realitza aquesta institució per dur a terme la seva tasca. Per sort molta gent anònima del nostre barri col · labora com a voluntària amb institucions com la que dirigeix ​​ Sor Genoveva.  Em consta que no és l’única, i he de confessar avergonyit que desconec quines són les altres. Sor Genoveva va arribar a la Barceloneta fa més de 40 anys des de llavors ha treballat en aquest centre de les filles de la caritat de sant Vicenç de Paul al carrer Santa Lluïsa de Marillach. Publico la seva fotografia al meu blog perquè vull que tots la puguem conèixer, i com jo, puguem contemplar el rostre d’una persona que es dedica a la caritat, i a alleujar el sofriment dels altres en un barri en el cual la majoria només veuen un camp abonat per a l’especulació i l’enriquiment. A sor Genoveva, a Mossen pau, a mossen Oriol, i a totes les persones que com ells trevallen asistín als desamparats sense esperar cap recompensa. “Que deu els beneeixi”.

Donde ha estado escondido el Rainbow Warrior, justiciero de los mares durante todos estos años que ha durado la construcción del hotel vela, que se edificó sobre terreno publico ganado al mar a base de vertidos, saltándose la ley de puertos, o mejor dicho cambiándola.

El voluntariós vigilant de la platja aconsella a  les “chicas de oro” per que no prenguin mal, ignorant que totes elles han sigut en la seva juventud nadadores professionals,  i que a mes el fet d’haver nascut a la Barceloneta, les ha capacitat per nadar i guardar la roba.

Com podem comprovar en les fotografies, el nou disseny preveu una rampa, a més de les escales per facilitar l’accés al passeig marítim a la gent gran -que en aquest barri són majoria-. Una gran obra si senyor.

Al final els llocs de sempre

Abduit per la personalitat aventurera del meu amic i mestre Gostí (Carbonell), –viatjer incansable i descubridor de llocs que no surten ni al gps–. m’he llançat pels camins del mon amb les meves dues montures,–la Harley i la Mercè– . Com unic equipatge la Fuji x100, que em dona tantes satisfaccións com les dues anteriors. Axi pues conscient que no cal anar a l’altra punta del mon per trovar imatjes que ens sorprenguin he fet cap a Palamós. Es curiós que en aquest poblet de la costa brava em trobo persones que com a tota reu han decidit viure d’esquena a la humanitat i s’estimen mes mirar cap-a llocs on no els pugui pasar ningú pel davant. b

És agradable comprovar que tot i que la infantessa va quedant enrere, la passió per la xocolata va en augment

Aquests cossos ens demostren que la normativa de prohibir anar pel carrer sense samarreta és una injustícia que les dones de Sitges no pensen tolerar.

Ningú sap que és el  fa que les parelles rutllin. Algunes del mateix sexe, gràcies a l’amor ho fan molt més que altres de cossos diferents,– com els de la foto de baix–. Aquesta nova relació en la cual l’amor no té res a veure, ens té una mica intrigats, es tracta d’un experiment i ja vorem com acabarà. De tota manera hi-haurà que posar-li un nom a la relació. “Bon rotllo” no estaría malament.

Sembla que ja s’ha acabat l’estiu

Welcome guau, guau…

El viejo rompeolas regresa de nuevo –cuando todos lo creíamos muerto para siempre– resucitado, rehabilitado, reconstruido, y rematadamente lejano.  Aunque se  encuentra a apenas 100 m del barrio de la Barceloneta, los que quieran acceder a él tendrán que emplear una hora para recorrer a pie 5 km si quieren llegar hasta el lugar donde antaño se encontraba el viejo faro y el edificio del restaurante Porta Coeli, siempre teniendo en cuenta el horario de visita que varía según el transito portuario. Después de cubrir a pie la escollera sin una sombra donde cobijarse, se llega al final, donde podrán comprobar con gran sorpresa que  no hay nada que visitar, y ni un mal chiringuito donde reponer fuerzas. (Se recomienda llevar cantimplora).  Así que deberán desandar lo andado, atravesar el puente, y el puerto para por fin poder llegar a la ciudad con la desagradable sensación de haber estado en ninguna parte.